La reunió del passat dilluns entre els presidents del PP de les autonomies de l Mediterrània, Alberto Fabra, José Ramón Bauzá i Ramón Luis Valcárcel –Comunitat Valenciana, Illes Balears i Regió de Múrcia– No ha sentat gens bé a l’homòleg extremeny, José Luis Monago, famós per les seues dissidències en el partit i, en les xarxes socials, per les seues ficades de pota en forma de pilada –va abandonar el seu perfil enTwitter, @JAMonago, després de la revolada que va haver-hi en publicar la seua puntuació en el joc de “marcianitos” Doodle Jump– i altres nyaps.

Per al bellotari Monago, els seus col·legues de partit són “Els tres tenors” de la política,  “El front mediterrani”. Considera que les seues reivindicacions en matèria de finançament autonòmic no són pertinents per què no es pot “ser tan babaus, som membres d’un partit de caràcter nacional si no som nacionalistes”. I què té a vore l’un amb l’un altre, pregunte? Que té a vore el nacionalisme amb un repartiment just i equitatiu de la riquesa? Què té a vore açò amb la realitat demostrable, en xifres i dades macroeconòmiques, que presentenen a la valenciana com l’autonomia que més aporta a l’Estat i la que menys rep d’ell? Crec que gens i corregiu-me si m’enganye.

Al President Monago ara se li ha ocorregut constituir un front patriòtic amb altres sis autonomies (sic.) per plantar-li cara a la iniciativa de Fabra. Dic jo que ja tindrà preparat el malnom per a l’entesa: “Els set magnífics”. Ho veig vindre. Jo, mentrestant, a Fabra, Bauzá i Valcárcel, preferisc vore’ls com “Els tres mosqueters”